EL MEU GERMÀ MIQUEL

Tot escoltant la Passió segons St.Mateu del Bach, he pensat escriure sobre cadascun dels meus familiars. Començaré pels vius. Ho vull fer cara a cara, vull dir públicament.
El primer serà el meu germà Miquel.
Tinc pocs records de quan era fill únic. Uns adéus al pare que anava a Osca, un mirar per sota la porta del despatx, uns records molt boirosos de la Colònia Llaudet... poca cosa. Per a mi, el Miquel sempre hi ha sigut.
Va arribar a casa per Reis. Encara que quan ets molt petit, una diferència d’anys es fa molt evident, sabia llavors que a casa hi havia el Quelet. Sempre ha sigut un germà, vull dir que per l’edat, no vaig ser amic dels meus germans. Ja sabeu que, almenys llavors, et semblava un xic humiliant anar amb els germans o germanes petits.
D’entrada, no ho ha tingut fàcil. Tenir un germà gran un xic neuròtic no és cap regal. Encara recordo que quan dibuixava làmines de lineal al batxillerat, al crit meu: “esguerrada” hom arrencava a córrer.
El primer record que tinc d’ell van ser uns ulls molt grans que ho miraven tot. Tenia molta imaginació. Recordo que feia uns dibuixos esfereïdors que, de gran, he vist que tenia similituds amb dibuixos d’en Cuixart. Tal com sona. Jo sempre l'he vist una persona reservada. No vaig tenir temps de sentir-me sol amb ell, el Jordi no va tardar a venir. D’ell en tinc el seu amor per la natura. Ja de petit, ell i el pare, miraven el paisatge amb un silenci reverencial i sempre ben abrigats, això sempre. Segur que recorda la seva afecció a la Geografia. Capitals, habitants, altituds... ho sabia tot. És va a posar a corre per els camins d’Igualada hi va ser el millor de la comarca molts anys. Els “recorts d’atletisme” era el seu plat fort. Pensant-hi ara, ha sigut un home molt sanot. Haig de dir que mai, mai no le vist begut ni ha fumat. Cantava hi encara ho fa d’alló més bé. Va estar a punt de ser escolà de Montserrat. Jo vaig estar quan Dom Ireneu Segarra el va fer cantar. De gran és un home amb una vasta cultura. Tampoc fa grans discutides. Fa silencis. L’estimo molt. Ser que, pel meu caràcter, em guarda certa prevenció. Fa molts anys que em coneix, hi sap, hi ha vist els meus brots d’ira. . Sap que sóc capaç de estimar i fotre a la vegada. Li tinc molt afecte i quan, cada vegada més sovint, recordo els meus anys de xicotet... ell sempre hi és. Ha fet una família molt envejable. Un altre dia ho faré d’en Jordi i és clar de la Ma Dolors... la nena! Això ja serà un altra tema.
Per un espaecialista en mirar paisatges li dedico:


VISTES AL MAR

Vora la mar externament inquieta
floreix immòbil la pomera blanca,
i el presseguer vermell, que riu i brilla
prop la mar inquieta aquietadora.

*

El vent se desferma
i tot el mar canta,
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
L'onada s'adreça,
venint s'ageganta,
avença i s'acosta
callada que espanta.

L'escuma enlluerna,
el sol abrillanta,
l'onada s'esberla
i cau ressonanta,
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!

*

Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques a la mar;
s'obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només elles veuen
s'allunyen mar endintre...

Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! De cop el mar te canta,
mentre tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà del mar tota olorosa.

JOAN MARAGALL.