La tieta Carme reposa

La tieta Carme dilluns se’n va anar. El vespre, al Tanatori, el Jordi i jo vàrem veure la tieta Carme de sempre.
Em sembla com si un llibre s’hagués tancat.
He tingut una gran tristor.
Tant la seva vetlla com el seu funeral m’han servit per re-descobrir la vàlua de la meva família Castells. He copsat un grup de gent discreta, que viu els sentiments sense escarafalls i que estima. Reconforta veure la teva gent amb aquest nivell. Els meus cosins ja els conec, i no cal dir els meus oncles. Els que sí he descobert són quasi tots els fills i filles dels meus cosins. A excepció dels Maideu, o bé no els coneixia o eren molt petits. Coneixent-la, potser és un altre dels molts favors que devem a la tieta Carme.
En pocs anys ens ha deixat molta gent. L’avi Josep i la iaia Núria; el tiets: Jaume i Anita, Ramon i Assumpció, Ramon i Lola, Baldomero i Lourdes, el Sidro i el Josep Vinyoles; els meus cosins Jesús, Antonio i el Josep Moles; i... el pare. Aquests són els més directes, perquè hi han els de Sabadell, Serinanell, St. Joan , Colònia Llaudet... i els que ben segur em deixo.
La meva lleva ja té els fills grans. Quasi tots són adults. És molt repetit en aquestes circumstàncies, però és evident, que la primera reflexió ha de ser la de respectar-nos encara més tot mantenint aquesta discreció i absència d’escarafalls. Ben segur que la piga riallera de la tieta Carme ens anirà vigilant des del lloc i la companyia incomparable on reposa.


LA PLANA DE VIC


Niuda de calàndries,poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'
amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra
ai! qui us sentís a l'hora de l'alba refilar!

Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes
que beuen les suades de l'aspre Pirineu,
i vora els banys de cisnes d'aiquexes pollancrades
descabdellar lo somni que és vida del cor meu!

Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,
cada turó amb la vesta de flors que més li escau,
la santa primavera per rebre entre sos braços
que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.

Per eixos camps que fiten los lladoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomeres flors?
¿Les coromines mostren a regadius taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?
../..
Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar-hi estones davallen los infants,
i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre
perquè el bram de l'abisme no esglaie els caminants.
../..
Com deu alçar Casserres sa bisantina torre
per veure Saladeures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter que marradejant s'escorre
s'en porta gaires pedres del mural antic?

Castells de Sabassona, d'Orís i de Centelles,
gegants d'altres centúries encara alçau lo front?
¿Podrè tornar a veure-us, masies i capelles
d'on raja amb amor patri la fe com una font?

¿Sant Jordi guarda encara ses Lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?
¿Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l'arbre de la pàtria s'acaba d'esbrancar?

! I l'arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,
ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!
! Los raigs de sol com deuen jugar amb sa resombra,
com vol de papallones per un verger florit!
../..
! Que amargues són,que amargues d'aquesta mar les ones
per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!
dolç aire de la pàtria que a tots la vida dónes,
per què a mi sols tes ales m'allunyen del seu pit?

Niuda de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!


JACINT VERDAGUER