La tieta Carme reposa

La tieta Carme dilluns se’n va anar. El vespre, al Tanatori, el Jordi i jo vàrem veure la tieta Carme de sempre.
Em sembla com si un llibre s’hagués tancat.
He tingut una gran tristor.
Tant la seva vetlla com el seu funeral m’han servit per re-descobrir la vàlua de la meva família Castells. He copsat un grup de gent discreta, que viu els sentiments sense escarafalls i que estima. Reconforta veure la teva gent amb aquest nivell. Els meus cosins ja els conec, i no cal dir els meus oncles. Els que sí he descobert són quasi tots els fills i filles dels meus cosins. A excepció dels Maideu, o bé no els coneixia o eren molt petits. Coneixent-la, potser és un altre dels molts favors que devem a la tieta Carme.
En pocs anys ens ha deixat molta gent. L’avi Josep i la iaia Núria; el tiets: Jaume i Anita, Ramon i Assumpció, Ramon i Lola, Baldomero i Lourdes, el Sidro i el Josep Vinyoles; els meus cosins Jesús, Antonio i el Josep Moles; i... el pare. Aquests són els més directes, perquè hi han els de Sabadell, Serinanell, St. Joan , Colònia Llaudet... i els que ben segur em deixo.
La meva lleva ja té els fills grans. Quasi tots són adults. És molt repetit en aquestes circumstàncies, però és evident, que la primera reflexió ha de ser la de respectar-nos encara més tot mantenint aquesta discreció i absència d’escarafalls. Ben segur que la piga riallera de la tieta Carme ens anirà vigilant des del lloc i la companyia incomparable on reposa.


LA PLANA DE VIC


Niuda de calàndries,poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'
amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra
ai! qui us sentís a l'hora de l'alba refilar!

Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes
que beuen les suades de l'aspre Pirineu,
i vora els banys de cisnes d'aiquexes pollancrades
descabdellar lo somni que és vida del cor meu!

Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,
cada turó amb la vesta de flors que més li escau,
la santa primavera per rebre entre sos braços
que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.

Per eixos camps que fiten los lladoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomeres flors?
¿Les coromines mostren a regadius taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?
../..
Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar-hi estones davallen los infants,
i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre
perquè el bram de l'abisme no esglaie els caminants.
../..
Com deu alçar Casserres sa bisantina torre
per veure Saladeures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter que marradejant s'escorre
s'en porta gaires pedres del mural antic?

Castells de Sabassona, d'Orís i de Centelles,
gegants d'altres centúries encara alçau lo front?
¿Podrè tornar a veure-us, masies i capelles
d'on raja amb amor patri la fe com una font?

¿Sant Jordi guarda encara ses Lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?
¿Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l'arbre de la pàtria s'acaba d'esbrancar?

! I l'arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,
ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!
! Los raigs de sol com deuen jugar amb sa resombra,
com vol de papallones per un verger florit!
../..
! Que amargues són,que amargues d'aquesta mar les ones
per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!
dolç aire de la pàtria que a tots la vida dónes,
per què a mi sols tes ales m'allunyen del seu pit?

Niuda de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!


JACINT VERDAGUER

EL MEU GERMÀ JORDI

Tinc ben present quan, una nit de maig, estirat al llit dels pares, va entrar la llevadora, crec que és deia Magdalena, a ensenyar-me el meu germà Jordi. El recordo morenot i pentinat amb els cabells enlaire, crec que en deien “xarlot”. Ja érem tres. El pare ens deia els “Tres lanceros bengalíes”.
Així com el Miquel tenia uns ullassos que lentament ho miraven tot, el Jordi sempre ha tingut uns ulls petits, molt brillants i bellugadissos. Igual que el pare.
Crec que ja des del primer dia la mare li deia “Clavell Morenet”. De petit, potser ell no ho recorda, li interessava tot. Sovint, de reüll, el veia mirant-me mentre feia làmines. Un exemple el teniu a la fotografia. Era el més extravertit. Encara el veig, de molt petit, recitant o cantant, i els altres amagats - sobretot el Miquel - dessota la taula. Vàrem crear un joc batejat com a “Hoquei mans”. El Jordi sempre arbitrava i a sobre hi afegia noves regles. Era el cèlebre “Això no val”. Al jardí de St. Hipòlit el pare ens hi va col•locar un gronxador, ell va fer popular el “Primer jo”. Els mastegots i baralles s’han oblidat. En Miquel i en Jordi eren més petits i ben segur que els ha costat més.
Em ve a la memòria els temps que jo volia ser capellà. A un neuròtic li passa de tot. Vaig demanar als Senyors Reis un joc per dir Missa i me’l van portar. Endevineu qui tenia d’escolans Sa Eminència? El Quel i en Jordi. Llàstima de no tenir fotografies...
Em queda una gran tendresa d’aquells anys. Els pares van fer tot el possible perquè tinguéssim una infància i adolescència plenes de felicitat. I ho vaig ser molt. Molt!. Caminades, passejades, pescades...
Què bonic!
Costa destriar el Jordi del Miquel, sempre els he tingut a tots dos. Sempre els veia junts. Eren, i són, germans i amics. Físicament ben diferents, però molt units.
El Jordi amaga un caràcter fort i és molt madur. No ha tingut una vida plàcida. L’encantadora família de la que tant frueix, se l’ha guanyada a pols. Estudis, oposicions – n’és un expert – tot dia a dia. Admirable. Com el pare, és molt optimista. Estic segur que, en la mateixa situació, haguera fet una perfecte "La vita è bella"
Quan estàs amb en Jordi, tot olora a optimisme.
No s’ha queixat gaire de res. Riu molt. Com en Miquel, és sanot i li encanta la natura. És un gran coneixedor del Collsacabra.
L’estimo molt.
Crec que, als “Tres lanceros”, els hi va caure d’allò més bé l’arribada d’una damisel•la.
Ben segur que li escau aquesta lletra:

La flama

Amb l'espurna de la història
i avançant a pas valent,
hem encès dins la memòria
la flama d'un sentiment.

Viure sempre corrents,
avançant amb la gent,
rellevant contra el vent,
transportant sentiments.

Viure mantenint viva
la flama a través del temps,
la flama de tot un poble
en moviment.

Amb columnes de paraules
i travessant la llarga nit,
hem fet de cels, mars i muntanyes,
vells escenaris d'un nou crit.

Viure sempre corrents,
avançant amb la gent,
rellevant contra el vent,
transportant sentiments.

Viure mantenint viva
la flama a través del temps,
la flama de tot un poble
en moviment.

Obrint Pas

EL MEU GERMÀ MIQUEL

Tot escoltant la Passió segons St.Mateu del Bach, he pensat escriure sobre cadascun dels meus familiars. Començaré pels vius. Ho vull fer cara a cara, vull dir públicament.
El primer serà el meu germà Miquel.
Tinc pocs records de quan era fill únic. Uns adéus al pare que anava a Osca, un mirar per sota la porta del despatx, uns records molt boirosos de la Colònia Llaudet... poca cosa. Per a mi, el Miquel sempre hi ha sigut.
Va arribar a casa per Reis. Encara que quan ets molt petit, una diferència d’anys es fa molt evident, sabia llavors que a casa hi havia el Quelet. Sempre ha sigut un germà, vull dir que per l’edat, no vaig ser amic dels meus germans. Ja sabeu que, almenys llavors, et semblava un xic humiliant anar amb els germans o germanes petits.
D’entrada, no ho ha tingut fàcil. Tenir un germà gran un xic neuròtic no és cap regal. Encara recordo que quan dibuixava làmines de lineal al batxillerat, al crit meu: “esguerrada” hom arrencava a córrer.
El primer record que tinc d’ell van ser uns ulls molt grans que ho miraven tot. Tenia molta imaginació. Recordo que feia uns dibuixos esfereïdors que, de gran, he vist que tenia similituds amb dibuixos d’en Cuixart. Tal com sona. Jo sempre l'he vist una persona reservada. No vaig tenir temps de sentir-me sol amb ell, el Jordi no va tardar a venir. D’ell en tinc el seu amor per la natura. Ja de petit, ell i el pare, miraven el paisatge amb un silenci reverencial i sempre ben abrigats, això sempre. Segur que recorda la seva afecció a la Geografia. Capitals, habitants, altituds... ho sabia tot. És va a posar a corre per els camins d’Igualada hi va ser el millor de la comarca molts anys. Els “recorts d’atletisme” era el seu plat fort. Pensant-hi ara, ha sigut un home molt sanot. Haig de dir que mai, mai no le vist begut ni ha fumat. Cantava hi encara ho fa d’alló més bé. Va estar a punt de ser escolà de Montserrat. Jo vaig estar quan Dom Ireneu Segarra el va fer cantar. De gran és un home amb una vasta cultura. Tampoc fa grans discutides. Fa silencis. L’estimo molt. Ser que, pel meu caràcter, em guarda certa prevenció. Fa molts anys que em coneix, hi sap, hi ha vist els meus brots d’ira. . Sap que sóc capaç de estimar i fotre a la vegada. Li tinc molt afecte i quan, cada vegada més sovint, recordo els meus anys de xicotet... ell sempre hi és. Ha fet una família molt envejable. Un altre dia ho faré d’en Jordi i és clar de la Ma Dolors... la nena! Això ja serà un altra tema.
Per un espaecialista en mirar paisatges li dedico:


VISTES AL MAR

Vora la mar externament inquieta
floreix immòbil la pomera blanca,
i el presseguer vermell, que riu i brilla
prop la mar inquieta aquietadora.

*

El vent se desferma
i tot el mar canta,
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
L'onada s'adreça,
venint s'ageganta,
avença i s'acosta
callada que espanta.

L'escuma enlluerna,
el sol abrillanta,
l'onada s'esberla
i cau ressonanta,
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!

*

Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques a la mar;
s'obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només elles veuen
s'allunyen mar endintre...

Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! De cop el mar te canta,
mentre tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà del mar tota olorosa.

JOAN MARAGALL.

Fotos delirants

Proposo la creació d'un arxiu del nostre entorn de fotos delirants tipus:

Quí és?

M'agradaria saber quinq persona sensible i bona ha penjat aquestes músiques tan dolces... li voldria fer un petò.

el noi de la mare

quan tothom dormia...

Misteris...

Com més gran em faig trobo a faltar dins la nostra societat dosis de misteris. El Sostres diu que la laïcitat és de curts de gambals. Jo també ho crec. Més m'estimo els tions, Reis i cabretes corrent pel Pessebre que la buidor d'ara. Què voleu que us digui... quan era escolà recitaven la missa en llatí, com ja sabeu. Com no entenia ben res del que el capellà deia ho trobava tot misteriós, boirós. Quan ho vàrem dir traduït... vol gallinaci. Repetició de les mateixes i buides frases. Quan veig tants ninots de "papas nöels" penjats de molts balcons em sento d'altre lloc. Jo no sóc d'aquesta cultura i a casa meva no venia cap ninot penjat a les baranes. Venien els Reis!... Pels que encara no havíeu nascut, us ho prometo, a Igualada venia un patge a casa pujant una escala pel balcó. Tots us en podem donar fe. I ens parlava per la ràdio... encara els enyoro i em porto bé perqué el Faruk sigui magnànim.
Un poema per aquesta nit pot ser:

ELS TRES TAMBORS

Si n'eren tres tambors,
venien de la guerra,
el més petit de tots
porta un pom de rosetes.
La filla del Rei n'és
al balcó que es passeja:
-Vine, vine, tambor,
porta aquestes rosetes.
-No us donaré jo el ram
que no em deu l'amoreta.
-L'haveu de demanar
al peire i a la meire,
si us la volen dar,
per mi res no es pot perdre.
-Déu vos guard, Rei francès,
si em doneu la filleta?
- Ix-me d'aquí, tambor,
abans no et faci perdre.
- No em fareu perdre vós,
ni vos no em fareu perdre,
allí en el meu pais
en tinc gent que em defensen.
- Digues, digues, tambor,
digues qui és lo teu peire.
-El meu peire qui és?
És el Rei d'Anglaterra.
- Vine, vine, tambor,
que et donaré la filla.
-No em sento grat de vós
ni de la vostra filla-.

ROMANCER I CANÇONER POPULARS

Hi poso una cançó de la Nit de Reis. És un tastet que tothom sap de la Suite de l'Arlesienne d'en Bizet. L'he extret de l'òpera Carmen i no la sé separar. En tot cas, deixeu-la sonar i, pel minut 2 l'escoltareu. Com ben segur sabeu, és una llegenda escrita pel Daudet. El tema és occità. Però els francesos que tot ho roben, com la potència veïna, la fan passar per gavatxa.

Som... nosaltres! Els bons!

No calen gaires comentaris. Tinc un CD del baríton menorquí Joan Pons, que me'l varen regalar la Nena i el Moral. He pensat que tot escoltant la musiqueta podem mirar el cel i escoltar les veus d'Igualada.

La pineda del Guinart

Pineda la del Guinart
la més encisera i bella
un capvespre cap al tard
m'hi vaig arribar amb Ella.

La bruseta en duia blanca
son esperit n'era d'or fi
per ser bella res li manca
feia olor de romaní.

Hi ha, no lluny de la pineda
cementiri solitari
i a la ribera del Ter
de la Verge el Santuari.

Cabrera l'encimbellada;
Bellmunt i el vell Sant Martí,
Montseny i les Pirinenques,
tot s'hi albira des d'allí.

Camins verds i blau cel,
somrèiem en la pineda;
quan nasqué el primer estel,
baixàrem cap a la Gleva.

Pineda la del Guinart
miranda de meravella
que és bonic un cap al tard
agemolidet amb Ella.

Antoní Vinyoles
Juliol del 1943