EL MEU GERMÀ JORDI

Tinc ben present quan, una nit de maig, estirat al llit dels pares, va entrar la llevadora, crec que és deia Magdalena, a ensenyar-me el meu germà Jordi. El recordo morenot i pentinat amb els cabells enlaire, crec que en deien “xarlot”. Ja érem tres. El pare ens deia els “Tres lanceros bengalíes”.
Així com el Miquel tenia uns ullassos que lentament ho miraven tot, el Jordi sempre ha tingut uns ulls petits, molt brillants i bellugadissos. Igual que el pare.
Crec que ja des del primer dia la mare li deia “Clavell Morenet”. De petit, potser ell no ho recorda, li interessava tot. Sovint, de reüll, el veia mirant-me mentre feia làmines. Un exemple el teniu a la fotografia. Era el més extravertit. Encara el veig, de molt petit, recitant o cantant, i els altres amagats - sobretot el Miquel - dessota la taula. Vàrem crear un joc batejat com a “Hoquei mans”. El Jordi sempre arbitrava i a sobre hi afegia noves regles. Era el cèlebre “Això no val”. Al jardí de St. Hipòlit el pare ens hi va col•locar un gronxador, ell va fer popular el “Primer jo”. Els mastegots i baralles s’han oblidat. En Miquel i en Jordi eren més petits i ben segur que els ha costat més.
Em ve a la memòria els temps que jo volia ser capellà. A un neuròtic li passa de tot. Vaig demanar als Senyors Reis un joc per dir Missa i me’l van portar. Endevineu qui tenia d’escolans Sa Eminència? El Quel i en Jordi. Llàstima de no tenir fotografies...
Em queda una gran tendresa d’aquells anys. Els pares van fer tot el possible perquè tinguéssim una infància i adolescència plenes de felicitat. I ho vaig ser molt. Molt!. Caminades, passejades, pescades...
Què bonic!
Costa destriar el Jordi del Miquel, sempre els he tingut a tots dos. Sempre els veia junts. Eren, i són, germans i amics. Físicament ben diferents, però molt units.
El Jordi amaga un caràcter fort i és molt madur. No ha tingut una vida plàcida. L’encantadora família de la que tant frueix, se l’ha guanyada a pols. Estudis, oposicions – n’és un expert – tot dia a dia. Admirable. Com el pare, és molt optimista. Estic segur que, en la mateixa situació, haguera fet una perfecte "La vita è bella"
Quan estàs amb en Jordi, tot olora a optimisme.
No s’ha queixat gaire de res. Riu molt. Com en Miquel, és sanot i li encanta la natura. És un gran coneixedor del Collsacabra.
L’estimo molt.
Crec que, als “Tres lanceros”, els hi va caure d’allò més bé l’arribada d’una damisel•la.
Ben segur que li escau aquesta lletra:

La flama

Amb l'espurna de la història
i avançant a pas valent,
hem encès dins la memòria
la flama d'un sentiment.

Viure sempre corrents,
avançant amb la gent,
rellevant contra el vent,
transportant sentiments.

Viure mantenint viva
la flama a través del temps,
la flama de tot un poble
en moviment.

Amb columnes de paraules
i travessant la llarga nit,
hem fet de cels, mars i muntanyes,
vells escenaris d'un nou crit.

Viure sempre corrents,
avançant amb la gent,
rellevant contra el vent,
transportant sentiments.

Viure mantenint viva
la flama a través del temps,
la flama de tot un poble
en moviment.

Obrint Pas